El Montseny sense pretext. Doncs, parlem-ne

Benvolgudes lectores i lectors,

Introduim a continuació una còpia (en versió íntegra) de l'article signat per la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny, que va ser publicat el passat dia 30 de juny al diari El 9NOU, com a resposta al que Martí Boada va publicar en aquest mateix diari el dia 20, amb el títol «El Montseny com a pretext. Montseny, Patrimoni Unesco, de la gent i les institucions del territori».

No introduím cap valoració. Aquesta és una feina que us deixem a vosaltres. Adjuntem l' Informe d’anàlisi dels impactes i mesures correctores del projecte d’arranjament i pavimentació del camí de connexió de les carreteres BV-5301 i BV-5114, al municipi de Montseny, per si el voleu consultar.


El Montseny sense pretext. Doncs, parlem-ne

A través d’uns quants mitjans de comunicació, hem tingut accés a l’article d’opinió que el senyor Martí Boada publicava el passat 20 de juny, amb el títol «El Montseny com a pretext». Encoratjats per la seva crida a «discutir serenament i objectivament, sense ira... (sic) », ens proposem objectar un cop més amb els nostres arguments (i hem de dir que son també els de molta altra gent) l’execució d’aquesta obra, anomenada II Fase d’arranjament i pavimentació del camí de connexió de les carreteres BV-5301 amb BV-5114,  utilitzant la terminologia oficial.

El primer que ens ha cridat l’atenció del seu escrit, és la manca manifesta d’arguments per a defensar la bondat d’aquest projecte, tret que es puguin considerar com arguments les desqualificacions del contrari, que sempre planen en les seves intervencions quan parla de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny. Pel que fa als seus raonaments favorables a «...la millora d’aquest vell camí... », al llarg de la seva exposició no n’hem trobat cap. I aquest és el problema. Darrera d’una prosa florida que es dedica a parlar de perspectives històriques, literatura científica, canvis socials i abstraccions diverses, no hi ha ni un sol argument sòlid que demostri perquè és tan necessària aquesta obra. Ni tampoc cap indicació que pugui aclarir als lectors si serà o no perjudicial per l’entorn que trepitjarà. Simplement no en parla, el qual és la millor manera d’obviar l’assumpte.

Per la nostra banda, ja hem expressat manta vegades els nostres arguments que, ben al contrari de ser «...fruit d’una perspectiva fonamentada en una intensitat crítica, difícilment comprensible, amb uns objectius, per a mi, poc diàfans.(sic) », es tracta d’un seguit de consideracions científiques basades en l’informe elaborat pels tècnics del Parc Natural del Montseny (biòlegs, enginyers forestals, etc.). Dit d’una altra manera: nosaltres no ens hem inventat res. No tenim la necessitat d’afegir ni una sola coma als inconvenients que l’Informe d’anàlisi dels impactes i mesures correctores del projecte d’arranjament i pavimentació del camí de connexió de les carreteres BV-5301 i BV-5114, al municipi de Montseny , elaborat per l’Oficina del Parc, apuntava en les seves consideracions.

A tall d’exemple citarem el paràgraf següent: «Impactes posteriors a l’obra i com a conseqüència de la millora d’accessibilitat: A nivell general, una de les amenaces que més efectes negatius té sobre la biodiversitat del Montseny, és la sobre freqüentació de visitants ens indrets d’alt interès ecològic, tant  per les pertorbacions  directes sobre espècies d’alt interès de conservació,  com per la interferència sobre processos ecològics en els habitats freqüentats. ». La frase citada forma part d’un informe extens i detallat que recull, en un recorregut de nou pàgines, tots els impactes negatius que pot generar la conversió de la pista actual en una carretera asfaltada (que és el que en realitat acabarà sent, per molts eufemismes que es puguin emprar), pel que fa a ambients, hàbitats i espècies vegetals i animals presents en ells. I aquestes només són algunes de les conseqüències que s’hi preveuen si l’obra es du a terme. Però és que n’hi ha força més, i nosaltres en volem parlar.

Tal i com indica la Memòria valorada de les Obres correctores, proposada per l’Oficina Tècnica de Parcs Naturals: «Tenint present que els efectes de la freqüentació de visitants i els canvis de mobilitat en l’àmbit del Parc, són difícilment controlables i molt complexa de monitoritzar a curt termini, possiblement no serà viable aplicar una gestió adaptativa de l’ús de la pista (sic) ». Sembla inversemblant, però és ben evident, que els mateixos arguments proposats  per la Diputació per tal d’alleujar els efectes de l’obra, treballen en contra de la seva pròpia execució. En qualsevol cas, els arguments exposats en aquests informes, deixen prou clar quin pot ser l’impacte real d’aquesta nova via rodada sobre la vall alta de la Tordera.

I això ens porta a preguntar-nos ¿Llavors perquè és tan necessària aquesta millora del camí? Aquesta és una pregunta pertinent que els defensors d’aquest projecte no han respost fins ara d’una forma plausible.

Nosaltres afirmem que l’execució d’aquesta obra no és necessària. I no ho és perquè la «millora en la vialitat (sic) interna del massís », s’ha demostrat falsa. Seríem els primers en alegrar-nos  de l’existència de veïns en les poques masies que romanen dempeus en aquesta vall. Però la realitat ens mostra que, dissortadament, no és així. Durant més de trenta anys la política de les administracions ha estat permetre, quan no incentivar, l’abandonament rural. La pèrdua del món agrari, del mosaic de prats de pastures i conreus i d’aprofitament racional de la massa forestal, és a dir, de la majoria de les activitats tradicionals que deia defensar el programa MaB , per a la Reserva de la Biosfera del Montseny, ha estat un fet. Amb aquesta pèrdua hem perdut tots. Ara, tots plegats som una mica més pobres: la natura que diem defensar, el món agrari i per extensió el nostre país. Per contra, molt poques veus s’han alçat contra aquesta veritable diàspora, que ha buidat d’humanitat el massís, i la del senyor Boada no ha estat precisament una d’aquestes veus.

La Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny ha estat, està i estarà per la recuperació de la muntanya per a les persones, per la seva rehumanització, per la reintroducció de les tasques tradicionals amb el suport de les tecnologies necessàries per a que els nous habitants disposin d’una vida digna i d’una economia basada en el treball i en el respecte per l’entorn. De la mateixa manera, podem afirmar que no ens trobaran mai al costat d’aquells que pretenen mantenir el model del monocultiu del turisme i el totxo. Aquest és un model econòmic que ja ha fracassat, malgrat que alguns dirigents polítics i grups econòmics (a més dels seus adlàters sobre el terreny), intentin perllongar-ne la seva vigència.

Ben vist doncs, la necessitat d’asfaltar aquesta pista, convertint-la de fet en una nova carretera, no es justifica per l’existència de veïns en aquest tram que l’hagin de menester. Si la carretera no ha de solucionar problemes de mobilitat obligada, ¿perquè tant d’interès en construir-la?,No insistirem ací sobre la fal•làcia dels arguments econòmics que donen suport a l’asfaltatge d’aquesta pista. Creiem que van quedar prou desacreditats en l’article d’opinió que aquest mateix diari va publicar el 23 de maig passat.

Però ¿quins són aquests interessos tan poderosos que, malgrat els arguments contraris, obliguen a la Diputació a concedir un informe favorable a l’execució d’aquest projecte, obviant la normativa existent?¿Com és que ningú havia indicat a l’alcalde de Montseny la necessitat d’efectuar la consulta sobre l’Avaluació d’Impacte Ambiental, obligatòria en un espai protegit per la Xarxa Natura2000? Mentre esperem una resposta a aquests interrogants, veiem el que ha succeït.

Ha calgut la mobilització ciutadana, sí, a més de la denúncia d’uns fets contraris a tota lògica legal, per aconseguir que les institucions es belluguin i es compleixi la normativa. Ha sigut necessària la mobilització, d’aquelles generacions que han interioritzat els valors d’una educació mediambiental absorbida durant dècades. La força d’uns valors que la lluita de la ciutadania ha convertit en drets ambientals. Drets que mai han estat atorgats sinó guanyats. Drets, que la ciutadania d’aquest país sabrà defensar i ampliar. El cert és que la mobilització social ha provocat la intervenció del Síndic de Greuges de Catalunya, actuació que ha obligat les administracions implicades a aturar l’obra i iniciar els tràmits legals que s’havien ignorat prèviament (la Direcció general de Polítiques Ambientals, hi està treballant). Estem doncs, parlant de legalitat, pura i dura.


Retornant a la carretera, ara que ja sabem (gràcies a les informacions del senyor Boada) que el Terrers, entre altres masos de la vall de la Tordera, està deshabitat, podrem fixar-nos en alguns aspectes relatius a aquesta propietat.

En primer lloc resulta que, segons el Catàleg d’edificació en sòl no urbanitzable del POUM de Montseny (2007) , el Terrers figura com a masia en «estat deficient» i ús «no classificable». Curiosament, a la Proposta de modificació del PEIN en el marc del POUM de Montseny (2014) , aquesta propietat apareix, dins del mateix epígraf,  amb la classificació d’ús hoteler. També resulta força curiós que, des d’aquesta propietat fins la pista que es pretén convertir en carretera hi hagin només uns centenars de metres de distància. Casualitat? Errada tècnica? Ja fa temps que no creiem en les casualitats quan es parla d’assumptes urbanístics. Així doncs, deixem a criteri dels lectores i les lectores l’extracció de les seves pròpies conclusions.

Pel que fa a l’asfaltatge de la pista que ens ocupa, cal recordar que estem parlant d’un projecte que es fa amb diners públics (80.000€ del PUOSC , entre d’altres aportacions dels nostres impostos, fins un import total de 311.774,60€). Curiosa manera de gastar els diners de la ciutadania, un municipi com el de Montseny, que ja té en aquests moments un dèficit pressupostari de 1.474,60€  per habitant, però que, al mateix temps, no disposa d’una depuradora en condicions i segueix llençant les seves aigües fecals a la Tordera, dins la zona de protecció del Parc Natural.

Necessàriament, això ens planteja un problema de fons: La ciutadania d’aquest país nostre té dret a decidir que és fa amb els seus diners? ¿Si és així, per què l’alcalde de Montseny no proposa un referèndum a la comarca per saber que n’opinen els ciutadans d’aigües avall de la Tordera? ¿Per què no pregunta si els diners públics han de dedicar-se a fer carreteres (de dubtosa utilitat pública i greus inconvenients ambientals), o bé si els ciutadans prefereixen esmerçar-los en protegir la natura, en benefici d’aquesta i del conjunt de la ciutadania? Nosaltres defensem que sí. La protecció dels Parcs Naturals es fa amb diners públics, els de tots i, per tant, és la ciutadania, tota ella, la que ha de decidir sobre el seu destí.

Són els nostres objectius «poc diàfans» senyor Boada? Deixarem que els lectors jutgin aquesta afirmació.

 

Carles Lumeras i Medrano
President de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

Sant Celoni, 25 de juny de 2014


 

 

 

 

Afegeix un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.