Les hores noves, un relat que ens commou

El proper divendres 28 de gener podrem assistir a la presentació oficial del darrer llibre produït per la ploma d’en Julià Guillamon: Les hores noves. També coneixerem de primera mà el seu anterior treball titulat Les cuques. Primer que res podem assegurar que, totes dues, són obres pregonament montsenyenques.

Pel que fa a Les hores noves[1], convé dir que es tracta d’un llibre que toca, irremeiablement, totes aquelles persones que s’estimen el Montseny. L’autor ens transmet molt més que informacions sobre la seva aprehensió de la realitat del massís. Ens desvetlla sentiments que ja pensàvem convenientment desats. Ens emociona amb la seva visió de la natura i de les persones que s’hi relacionen. Inevitablement, ens transporta també al regne de la malenconia i la nostàlgia, perquè ens mostra tot allò que s’està perdent patrimonialment, però també molt d’allò que configurava les relacions interpersonals i socials dels seus habitants.

L’autor d’aquest llibre, a qui ens abelliria descriure com “el nostre linneà de butxaca”, ben lluny de limitar-se a observar -això si minuciosament- l’entorn natural del Montseny, que s’estima de manera prou eloqüent, ens comunica, a més, la indignació que li provoquen determinades accions humanes sobre els ecosistemes. Sense anomenar-les directament, es refereix a aquests personatges que tracten amb els sistemes naturals, com diria l’economista ecològic Tim Jackson: actuant «amb la convicció que l’únic valor de la natura és el que se’n pot obtenir comerciant als mercats»[2] o, simplement, amb estupidesa. Les hores noves aconsegueix sollevar les nostres percepcions -atàviques en dirien alguns- d’estimació per la terra, per la natura, per tots els éssers vius i, en aquest sentit, ens commou a fons. I, com diria en Josep Pla: «Després ja veurem».

Santa Maria de Palautordera, desembre de 2022